"El talent és més eròtic quan és malgastat" (Cosmopolis, Don DeLillo)

22 mar 2013

El Gran Scott

Borges va dir de les obres d'Oscar Wilde que són les úniques que tenen el sabor del xampany. Però s'equivocava, o s'oblidava d'un escriptor que estic segura que a Wilde li hauria encantat conèixer: Francis Scott Fitzgerald. Les seves obres també deixen un regust bombollejant de xampany francès, servit molt fred en copes de cristall tallades i pres amb els llavis pintats de color corall...

I són una meravella. Començant per "Aquest costat del paradís" i acabant per "Tendra és la nit", passant naturalment per "El gran Gatsby" i els seus contes tan eteris, em costa pensar en un estil on la bellesa inherent a la tragèdia i la tragèdia inherent a la bellesa hi siguin més presents: llegir una novel·la de Scott Fitzgerald és com trobar-se algú que té els ulls molt brillants i pensar-se que és d'alegria, quan de fet és perquè s'està aguantant les llàgrimes. Els seus personatges ("bells i maleïts") són com papallones, les seves idees són com notes d'una arpa, i les seves paraules són orquídies, magnòlies i glicines... I al darrere de tot això només hi ha un desesperat no-res.

He llegit poques coses tan tristes i precioses com "El gran Gatsby", i cap tan tràgica com "Aquest costat del paradís": aquests dos llibres són com els atrapasomnis on van quedar enganxades les fantasies de tota l'era del Jazz, i és una sort indescriptible que hi hagués un Scott Fitzgerald per a transcriure-les. Així, ara sabem que els feliços anys vint no van ser només una època d'hedonisme, desvergonyiment i diversions, sinó també una manera trencada de veure el món... I no és possible entendre per què Gertrude Stein dóna als seus escriptors l'epítet de "Generació perduda" sense entendre abans què significa ser un "cínic idealista" com Amory Blaine o tenir, com Jay Gatsby, "la ferma convicció que la gran roca del món està sòlidament assentada sobre les ales d'una fada".

Scott Fitzgerald és un dels meus escriptors preferits, i potser per això em costa dir-ne res més: com diu Lope de Vega, "quien lo probó lo sabe"... I qui no, doncs no, i tampoc no ho sabrà per més que m'esforci a explicar-ho. Però m'agradaria apuntar que l'època estripada en què va viure no era pas tan diferent de la nostra, i que llegir Scott Fitzgerald és, dolorosament, llegir la nostra pròpia generació... Amb la diferència que, ara no, ja ningú no escriu obres que tinguin el sabor del xampany, ni la delicadesa d'un petó, ni la fragància d'una posta de sol en un jardí, ni sembla adonar-se, com Gatsby, "que una rosa és una cosa molt grotesca".



13 mar 2013

El Procés de digerir Kafka




Amb Kafka tinc un greu dilema, per una banda em fascina quan em parlen d’ell i la seva obra, és a dir, ploro d’emoció al assistir a una classe on el tema és Franz Kafka!! Penso “OOOH!!! Que interessant era aquest home m’he de llegir tot això que ha escrit!” I per suposat em diverteixo molt amb frases com: “els seus llibres no parlen de res o si!,” “l’obra de Kafka és un espiral,” “Kafka crea un món propi i oníric,” “era una geni”, “preveia tot el que passaria després...”

 Doncs bé, després de  tot això i rebuscar Kafka per l’estanteria d’alguna biblioteca o llibreria mentre totes les frases se’t barregen dins el cap i creus que amb tan sols obrir la primera pàgina et vindrà un orgasme resulta que.... ammmmhh... NO.
No! No! No!

Jo, Raquel Santanera Vila, ho vaig intentar però...  Encara  em dura l’empatx que vaig agafar després de llegir-me El Procés! (Que fina que sóc quan vull)

Que no coi! Que és illegible home! La Metamorfosis mira.. encara.. Et venen ganes de tenir un escarabat i dir-li Gregor! Però El Procés... au tira! Jo no anomenaria Josef al meu fill ni que em paguessin diners!  Com dir-ho? (bromes a part..) Aquesta obra de Kafka es realment un intent desesperat de menjar-te un plat d’arròs a la cubana amb quatre ous ferrats mentre portes unes mitges d’aquelles que t’apreten l’estómac i  a 40 graus en ple desert!

Farem un breu spoiler per els que no hagin tingut el plaer de llegir aquest llibre.
El Procés
  de Franz Kafka narra la història d’un pobre home, Josef K. que rep una visita d’uns altres homes, més rarets que ell i  l’informen de que hi ha un procés jurídic en contra seva però ell no té ni idea de que va tot això. Després... passen coses... mmmno? I el final.. Bé.. això ja no és un spoiler sinó més aviat un trist resum més mal fet que el de la Viquipèdia. Ho deixaré aquí, ja n’hi ha prou com per fer-se’n una petita idea de com comença tot plegat.

Doncs bé, què passa amb tot això? Com t’ho menges?
Tens per un cantó la imatge curiosa i enigmàtica d’un escriptor i la seva obra que uuuh!! el fet d’haver-te’l  llegit et situa l’ego més amunt que els globus aerostàtics i després tens autoritat per afirmar que de tota la resta d’autors posteriors a ell que t’has llegit tres quartes parts estan influenciats per Franz Kafka.  I per l’altre cantó, hi ha un torró tamany mamut, impossible d’arribar a la última pàgina! Si arribes, salvat! T’haurien de donar un pernil com a mínim!
Reflexionant-t’hi, m’he volgut informar un xic i val a dir, per exemple, que la introducció que fa Gabriel Ferrater en l’edició que ell mateix també tradueix de l’obra està prou bé, de fet surt mencionada en moltíssimes pàgines web on busques sobre Kafka. Ho veieu o no!? La gent es fa caques per parlar del senyoret!  Tot i que són molt graciosos casos com el següent, en que buscant he trobat dins la delicada i selecta pàgina de El Rincón del Vago (no mentiu, la coneixeu tots!) una interpretació lliure i felisoia com és aquesta:


¿Qué crees que simboliza el proceso? ¿Qué sensación deja en el lector? ¿Por qué?
El proceso simboliza la falta de humanidad volcada habitualmente en los procesos judiciales, se trata ala gente como un numero y no como un caso real que tiene sus propias razones y motivos de ser.
Deja una sensación de impotencia, ya que observas desde fuera la situación sin poder defender al protagonista a la vez que deja una sensación de angustia y duda, no sabes si se le acusa veridicamente o si por el contrario es un delincuente peligrosísimo, creo que ese es el mensaje que Kafka deja caer en el libro, que da igual que halla hecho el procesado o quien sea, todo el mundo tiene derecho a un proceso justo, aunque el lector, por lo menos yo, piense que esta situación seria justa para un asesino.

Acte seguit, llegeixes Ferrater, el qual sembla una mica molt més entès en el tema, i et parla de que justament El Procés podria molt ben apuntar a una metàfora a través de la qual Kafka mostra el seu descontent per vincles, també en podríem dir, sogues com l’autoritat del seu pare o el matrimoni que el fan sentir collat i, a la vegada,  l’alienació del subjecte davant una societat feta d’unes lleis que se’n desconeix l’origen i finalitat.

Però, no us preocupeu! Tot queda resolt quan busques a la Viquipèdia i et diu:

El procés és una novel·la de Franz Kafka, publicada per primera vegada en alemany, el 1925, com Der Prozess, basada en l'edició de Max Brod del manuscrit de Kafka, que no va tindre mai la intenció de publicar-lo.
L'obra té deu capítols, escrits principalment entre l'agost del 1914 i el gener de l'any següent, però revisada per Kafka fins el 1917. Per bé que l'obra és incompleta, l'ordre dels capítols és el que va indicar Kafka, i hi ha tant un capítol inicial com un final.
La novel·la comença amb l'arrest, un matí en sa casa, de Josef K., per un crim que ni tan sols coneix. Des d'este moment, K. s'endinsa en un autèntic malson per tal d'esbrinar de què se l'acusa, trobant només, una volta i una altra, que les instàncies més altes a les quals pretén apel·lar no són sinó les més humils i limitades, creant-se així un clima d'inaccessibilitat a la "justícia" i a la "llei".
En El Procés, més que en les seves altres obres, Kafka usa un estil que serveix per a fer esdevenir la narració despersonalitzant i anguniosa. Els personatges són indicats sovint amb sigles, com el mateix protagonista. La trama presenta algunes contradiccions, que no es poden atribuir, però, al fet que l'obra estiga inacabada: en efecte, estan introduïdes a fi de posar en dubte qualsevol punt de referència segur per al lector i transportar-lo així a un estat gairebé oníric.
D'aquesta novel·la procedeix el famós relat kafkià "Davant la llei", que ve a ser l'essència del "malson kafkià", en el qual un home arribat de lluny pretén travessar la porta de la Llei, però un guardià li ho impedix.
Hi ha traducció catalana de Gabriel Ferrater a Edicions Proa (biblioteca A tot vent, 119), amb pròleg del traductor.

Tot clar no? Sort n’hi ha de pàgines com aquesta que resolen tots els dubtes!

Va home vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Veiem o no que el tema del senyor Kafka i la angoixant obra (us juro que quan es llegeix et crea angoixa i ansietat) es delicat!
Ah! Apuntaré que, malgrat tot, els seus diaris em van agradar molt!! En ells es veu el seu interès i preocupació per l'escriptura i l'ànsia de voler assolir amb bon peu la muntanya de la creació artística! I amb això veus que era bon noi i no escrivia per torturar-te!
En definitiva, a llegir Kafka, a passar el sofriment i ENO pels flacutxos com jo amb risc a indigesitó! I sinó busqueu algú que sàpiga bé sobre el tema i deixeu-vos enlluernar una estona!

11 mar 2013

Homofonia

El món de la literatura és infinit però no tant, de manera que està ple de correspondències, repeticions, paral·lelismes, ecos i recurrències. Estudiar-les és absolutament fascinant, gairebé tan divertit com el més divertit que se us pugui acudir (per exemple, jugar al paintball amb un orangutan, un pterodàctil i Groucho Marx, tots vestits d'època, en un tobogan d'espiral que va a a parar a un riu de xocolata desfeta), però trobar-se-les per casualitat, en noms propis que no són tan propis, pot crear confusió i provocar danys irreversibles a l'escorça cerebral: confondre Auster i Austen pot ser molt perillós, així com equivocar-se entre Borges i Forges. Thomas Bernhardt i Thomas Bertram s'assemblen tant entre ells com Harold Bloom a Leopold Bloom, Italo Calvino i Italo Svevo tenen poc a veure i... no, Schiller, Schlegel, Schelling i Shelley no eren la mateixa persona.

Però cap d'aquestes confusions és tan terrible com la que em va passar fa relativament poc... Una nit de tempesta en què bufava un vent que semblava venir de les entranyes mateixes de Satanàs i assotava els cadàvers penjats de les branques dels arbres despullats, entre corbs que grallaven "Nevermore" i laments d'animes condemnades fent xerricar cadenes rovellades...

Una amiga meva, fent referència a una altra noia que coneixem, i que anomenaré Pancràcia Espaminonda per mantenir-la en l'anonimat, em va dir, amb les paraules supurant-li d'horror:

- Saps què s'està llegint, la Pancràcia Espaminonda? I que se'l llegeixi no és el pitjor, el pitjor és que li encanta! I algun dia vol ser professora de literatura! És espantós que el futur de les lletres es trobi en mans de gent amb tan mal gust! Execrable! Lamentable! Abominable!

- No, què?

La meva amiga va fer una pausa dramàtica...

- Spinoza, s'està llegint. I diu que li ha semblat més bo que Dickens!

I jo, inconscient de mi, jo, vaig riure, sense saber que era la meva última rialla d'innocent de cor...

- Home, però... M'havies espantat... Spinoza? Però si l'últim cop estava llegint Paulo Coelho, la Pancràcia Espaminonda! Quina millora! És veritat que parla massa de Déu i totes aquestes tonteries, però va ser molt avançat, per l'època! I era un dels grans! Que Spinoza va influir en Hegel, no fotem...!

I aleshores, la meva amiga em va dirigir una mirada de profunda commiseració i, amb un to que hauria fet glaçar la sang a les venes dels més valents, va pronunciar les paraules fatals...

- No, no... No parlava de Baruch Spinoza. Parlava d'Albert Espinosa.

- ... ... ...