50 escombres de Grey

Diuen que el llibre aquest de “50 sombras de Grey” ha salvat matrimonis infeliços, ha curat ànimes frustrades i insatisfetes i ha tornat el color a vides grises i sense emocions... I després d’haver-lo llegit acuradament, estic segura que és cert: per a totes aquestes coses, el riure és la millor medicina.

I aquest llibre és extremament divertit! Tot ell!

Els personatges principals, per exemple, són una paròdia genial: ella és una filòloga amant dels clàssics, amb una nota mitjana brillant, que... té un vocabulari pobríssim i diu “Uau!” cada tres paraules . I ell és un home misteriós, amb un passat obscur que pretén mantenir en secret i que... es dedica a explicar a la primera que passa. És especialment hilarant com comença la seva relació, comprant cinta adhesiva en una gran superfície del bricolatge (hi ha res més romàntic que això?), i també com ella s’altera cada vegada que, posem per cas, ell esternuda: “Oh, no, otra vez los cambios de humor de Christian Grey. Uau. No podré nunca prever su reacción. Mierda. Jamás había conocido a nadie tan voluble. Dios mío, cuantas facetas tiene este hombre?”. 

Hi ha constants variacions d'aquesta perplexitat, però sens dubte la més profunda és la següent:

"hasta Freud tendría para rato con eso, y luego probablemente moriría intentando desentrañar a mi Cincuenta Sombras", afirmació que no només és d'allò més graciosa, sinó que a més a més és certa (o com a mínim, ho és la part de "probablemente moriría").

Arran d’això, decideix que ell té una personalitat fascinant (cosa que no és gaire difícil si la comparem amb la seva, que seria equivalent a la que té una bosseta de til·la usada), i s’enamora perdudament, o alguna cosa semblant. Pel que fa a ell, també assegura en diverses ocasions que no ha conegut mai ningú com ella (però, sospitosament, no especifica mai a què es refereix). La meva teoria és que el pobre nano queda tan confós per les preguntes estúpides que ella li fa constantment que acaba pensant que és ell que no les entén, i que són fruit d'una intel·ligència massa superior perquè ell pugui copsar-la. Però el geni de l’escriptora s’ho ha manegat hàbilment perquè la solució d’un misteri tan insondable romangui en la imaginació del lector.

I després, doncs... bàsicament forniquen, amb molta subtilesa i realisme, durant les tres quartes parts del llibre. Ell assegura constantment que té uns gustos sexuals molt sàdics però no en posa cap en pràctica, a ella li sembla tot molt bé... fins que, quan falten cinc pàgines perquè s’acabi el llibre, de cop i volta i sense cap motiu aparent (però estic segura que hi és realment, i que si no ho he entès és perquè la psicologia tan complexa del personatge em supera) decideix que ja no li sembla tan bé. Hi ha moltes llàgrimes, es monta un drama digne de Telecinco, sembla que algú s'hagi de morir de pena o com a mínim suïcidar-se, però desgraciadament no mor ningú. Fi.

I és que la genialitat d’aquesta novel·la, com la de tantes altres obres mestres, no rau en l’argument en si, sinó en els recursos amb els quals s’explica. N’hem vist un exemple amb la construcció dels personatges, però n’hi ha molts més: per exemple, i probablement el meu preferit, el tractament del temps. Sens dubte amb l’objectiu d’expressar fins a quin punt la percepció que en tenim és fruit d’una construcció subjectiva, l’autora converteix el temps en quelcom flexible, que a estones (per exemple, durant els incomprensibles diàlegs amb la "diosa interior" i la "conciencia") s’allarga inifinitament, mentre que d’altres passa sorprenentment de pressa: n’és un exemple la regla que a la protagonista li dura un dia, el temps escàs de recuperació que necessiten per recobrar la libido, o també l’escena increïblement ben escrita en què van a sopar, els porten els plats, diuen una frase cada un, i els treuen els plats, buits. Queda per resoldre l’enigma de si mengen de pressa o parlen lentament (opció per la qual m’inclino, considerant el ritme dels seus pensaments).

I per sobre de tot, un fragment impagable de veritat, que fa cinquanta ombres a la resta del llibre, i que em va provocar l'atac de riure múltiple més llarg, intens, incontenible i alliberador que he tingut a la meva vida:

"El iPod de Christian Grey… esto va a ser interesante. Me muevo por la pantalla y encuentro la canción perfecta. Le doy al «Play». Jamás habría imaginado que él pudiera ser fan de Britney. El ritmo electrónico y bailable nos sobresalta, y Christian baja el volumen. Igual es demasiado temprano para esto: Britney en su faceta más sensual.
— Conque «Toxic», ¿eh? —sonríe Christian.
— No sé por qué lo dices —respondo haciéndome la inocente.
Baja un poco más la música y, en mi interior, me abrazo a mí misma. La diosa que llevo dentro se ha subido al podio y espera su medalla de oro. Ha bajado la música. ¡Victoria!"
 

Per si a algú li calia una prova més que Christian Grey és l'home perfecte: ... També li agrada Britney Spears! CLAR QUE SÍ!

Em temo que no sóc capaç d'afegir res més, a part d'aquest enllaç que he trobat duent a terme el treball d'investigació previ que caracteritza sempre la rigurositat de les meves entrades, i que gairebé fa justícia al llibre: els punts 40, 49 i 50 provoquen atacs d'hilaritat igual d'incontrolables! I no us perdeu tampoc el comentari d'una tal Montze... Només té vuit "m'agrada", però si en aquest món hi hagués justícia ja tindria una estàtua de marbre al mig d'una bona avinguda.

Pel que fa a la segona i la tercera part, hem... Deixaré que us les llegiu vosaltres, que jo ja he patit pr... vull dir, que jo tinc l'autoestima molt baixa, i considero que són massa exquisides per ser envilides per les mans d'algú tan abjecte com jo.